Jazz i política
Des de fa uns cinquanta o seixanta anys, certs crítics i historiadors han volgut llegir i analitzar l’evolució del jazz sota la llum de la política. Per descomptat, com tota activitat humana en el camp de la cultura, la música de jazz es produeix en un context polític determinat, el que sigui. Tanmateix, cal ser molt cauts i rigorosos a l’hora de fer aquesta mena de lectures i anàlisis.
Una gran part d’aquests crítics i historiadors han considerat que el jazz de les primeres èpoques, una música d’entreteniment, festiva, per ballar i amenitzar espectacles, era simplement l’expressió d’una comunitat afroamericana que, sotmesa a una terrible opressió per part dels blancs, trobava en el jazz una forma d’escapar o alleujar el seu sofriment; dit d’una altra manera: el jazz era una forma alienant per no afrontar obertament i de forma bel·ligerant el jou al que estava sotmesa la comunitat.
En canvi, consideren que els estils sorgits després de la 2ª Guerra Mundial (be-bop, hard-bop), més cantelluts i, sobretot, el sorgit en els anys seixanta (free jazz), de formes trencadores, son l’expressió de la revolta dels grups radicals (Black Power, Black Panthers) contra una situació de submissió. Si bé, com qualsevol activitat artística, un estil pot voler expressar una determinada actitud política, una lectura una mica menys superficial pot portar a conclusions de signe diferent.
El jazz de les primeres dècades i els estils que després han seguit conservant-ne el caràcter, constitueixen una música de caire popular que dona forma musical als sentiments i maneres de fer propis de la comunitat afroamericana. En un entorn d’opressió cultural i de permanent rentat de cervell en què els negres han d’escoltar, dia sí i dia també, que son una raça inferior, el fet de mantenir-se fidels a les seves formes d’expressió populars i tradicionals, és una manifestació de resistència cultural que té un valor i un significat polític innegables.
En sentit contrari, aquells estils que de forma explícita volen denunciar i combatre una situació d’opressió, però ho fan menyspreant el llenguatge que han heretat dels seus antecessors per adoptar-ne un altre inspirat en formes musicals alienes (música europea contemporània, dodecafònica, atonal, etc.), en certa manera, malgrat el que volen explicitar, estan traint, de fet, la seva identitat cultural, estan rendint-se a la pressió cultural i intel·lectual que planteja l’adversari i estan jugant al seu joc. I això també té significat polític.
