La música de jazz i els joves
Abans de la Guerra Civil, també en la postguerra i fins ben entrats els anys ’60, el jazz era una música que interessava a la joventut: compraven discs, els escoltaven, els ballaven, discutien sobre tal o tal músic, o sobre tal o tal estil i, en la mesura que els ho permetia la seva capacitat econòmica, assistien als concerts i anaven a les caves de jazz. Des de fa uns cinquanta anys, aquesta afició pel jazz entre el jovent s’ha anat esvaint, fonent-se. Només cal veure la mitjana d’edat de la gent que assisteix als concerts: la joventut s’hi troba en una franca minoria.
Curiosament i en sentit contrari, durant aquests cinquanta anys de pèrdua de públic jove, l’aparició d’escoles de música on s’ensenya jazz ha facilitat l’aparició d’un cert contingent de joves músics, tècnicament molt ben preparats, que no correspon al poc interès general pel jazz que es manifesta entre la joventut.
El més curiós del cas és que quan els joves tenen l’oportunitat d’assistir a un bon concert de jazz, bé sigui perquè els músics actuants són joves com ells, és a dir, són col·legues, o bé, perquè s’han deixat convèncer i tenen la sort d’escoltar algun dels mestres actuals, la seva reacció acostuma a ser del tot entusiasta.
Aleshores, per què aquesta manca de públic jove en relació a la música de jazz? Creiem que hi ha dues raons principals.
La primera, és la influència de l’entorn, bàsicament, la de l’entorn mediàtic que tanta força té en el món actual. Als mitjans, el jazz ha quedat arraconat, gairebé del tot oblidat. Només cal comparar-ho amb el bum-bum que es fa entorn dels concerts de les grans estrelles del rock o en relació als concursos televisius per als joves (Eufòria a TV3). I els joves, un grup humà molt influenciable, amb tendència al gregarisme, es deixen arrossegar per aquesta pressió per tal de no quedar despenjats de la moda.
La segona raó, que explica i en bona part està a l’origen del que acabem de dir, rau en el fet que bona part del que es presenta com a jazz ha abandonat la seva naturalesa de música càlida, directa, ballable, engrescadora, per convertir-se en una música críptica, avorrida, amb ínfules d’intel·lectualisme, només per a especialistes, esnobs i gent que accepta l’avorriment si poden presumir de savis i fer veure que estan per sobre de la resta dels humans. La imatge que té la majoria de la joventut en relació al que s’anomena “jazz”, és aquesta imatge tan poc atractiva que acabem de descriure. Així, doncs, els que creiem que el jazz és una música perfectament apta i enriquidora per al jovent, hem de fer els possibles per millorar aquesta mala imatge, promocionant la cara més atractiva del jazz, fent que els joves músics assumeixin ser ells els que transmetin aquesta imatge atractiva de cara als seus coetanis. Si això donés els seus fruits, potser els mitjans prestarien una millor atenció al jazz i la situació canviaria.
