Les formes d’aprenentatge dels músics de jazz
Al llarg de la Història del Jazz, els músics que han volgut tocar aquesta mena de música han passat per un procés d’aprenentatge que amb els anys ha anat evolucionant. Per simplificar, direm que aquest aprenentatge es produeix bàsicament en dues vessants: la primera, la d’aprendre a tocar l’instrument que el músic ha triat; la segona, aprendre aquest particular llenguatge musical que és el jazz amb les seves pròpies normes d’improvisació i formes d’expressió.
En les primeres dècades de la història del jazz, quan molt pocs afroamericans havien rebut instrucció musical, els músics tenien una formació en bona part autodidacta. Tret de les escoles on existia una banda amb el seu propi mestre o director, en el millor dels casos, el jove aprenent era instruït per algun músic proper que impartia classes particulars o, en altres casos, s’espavilava pel seu compte, rebent el consell d’algun músic experimentat o copiant-ne directament els procediments. Aquesta manca de reglamentació en l’aprenentatge de l’instrument, portava a resultats molt diversos i personalitzats en funció de les facultats i intuïció de cada músic. Pel que fa a l’aprenentatge del llenguatge musical, aquell jove, que normalment vivia envoltat de jazz nit i dia en el seu barri o ciutat, l’aprenia com els infants aprenen a parlar, o sigui, escoltant als que formaven part del seu entorn immediat. Això també donava com a resultat formes d’expressió diverses segons l’ambient o regió on es formava el músic.
Amb el pas dels anys, les possibilitats de rebre una formació musical varen augmentar entre la població negra, però el llenguatge se seguia aprenent en l’entorn més immediat i, amb l’aparició dels disc, a través dels enregistraments fets pels músics més reconeguts i creatius. Sense que es pugui establir un efecte de causalitat directa, és un fet que, a partir d’un cert moment, el progressiu augment de la tendència a estudiar en escoles per part dels músics, coincideix amb una progressiva disminució de la popularitat del jazz entre la població negra, de manera que aquell entorn natural on el jove aprenia el “llenguatge del jazz” s’ha anat aprimant. En aquesta situació, correspondria a les escoles proporcionar elements de formació que substituïssin aquell “entorn natural” on el jove aprenia el “llenguatge del jazz”. Però, les coses no han anat en aquest sentit. L’aprenentatge de l’instrument es fa amb mètodes acadèmics, rígids, reglamentats, uniformadors i l’aprenentatge del llenguatge aborda bàsicament aquells aspectes tècnics que es poden codificar i fixar en un mètode (harmonia, escales), obviant els purament expressius, aquells que només es transmeten pel contacte directe. Resultat: músics joves, formats en un mateix motlle, sonen de manera molt semblant, impersonal, mancats d’espontaneïtat i expressivitat. Al costat dels avenços que indubtablement comporta l’ensenyament acadèmic, cal impulsar l’estudi crític del llegat jazzístic de totes les èpoques i estils que ens arriba a través del disc.
