El tractament de la veu en el jazz vocal
Des de sempre, la música de jazz s’ha definit com una música d’interpretació, no pas de composició. Volem dir ambaixò que no es pot parlar amb propietat d’una composició o partitura de jazz, encara que molts músics de jazz han estat també excel·lents compositors i les seves composicions nodreixen el repertori de la majoria d’orquestres de jazz. Si volem parlar de jazz amb propietat, hem de fer-ho referint-nos a la interpretació d’un tema o d’una composició determinada, sigui la que sigui i vingui d’on vingui; interpretació que ha de presentar certes característiques que es concreten en una determinada manera de tractar el tema executat. Resumint, el jazz no és el què es toca sinó el com es toca.
Dit això, per definir aquesta manera d’interpretar que és el jazz, hem de referir-nos a dues característiques essencials: el tractament del ritme (allò que rep el nom de swing) i el tractament del so (la manera de fer sonar els instruments).
El tractament del so en els instruments ha d’incorporar els elements expressius propis de la manera de cantar dels afroamericans. I aquí arribem on volíem anar a parar. La manera de cantar natural dels afroamericans, que ja es manifesta en els cants religiosos (Negro Spirituals i Gospel Songs) i en els cants profans (Blues), es caracteritza per un conjunt de trets com son: l’atac sec de les notes, les inflexions de la veu, el vibrat ràpid al final de les notes mantingudes, els sons guturals (anomenats growl), etc. Tots aquests recursos ja eren utilitzats pels predicadors afroamericans i pels cantants de blues i han passat de manera lògica i natural als intèrprets vocals, homes i dones, del món del jazz. Amb aquests recursos els cantants de jazz arriben a transmetre’ns un tipus de sensacions i emocions molt particulars, especials i d’una intensitat extraordinària.
Hem de tenir en compte, però, que existeixen intèrprets afroamericans que havent estudiat en acadèmies i conservatoris de música clàssica, la seva manera d’interpretar no té res a veure amb el jazz. Són els cassos de grans cantants com Marian Anderson, Bárbara Hendricks o com el cantant i actor Paul Robeson. Encara que se’ls pot escoltar interpretant “temes de jazz”, per bé que ho facin, la seva manera és “clàssica” i no “jazzística”. Això ho hem de tenir en compte per no incórrer en errors d’apreciació.
Són els noms de Bessie Smith, Ethel Waters, Louis Armstrong, Jimmy Rushing, Ella Fitzgerald, Billie Holiday, Big Joe Turner, Helen Humes, Dinah Washington, Ray Charles, Aretha Franklin, etc., els que il·lustren amb tota genuïnitat i brillantor el què és el jazz vocal.